Inici >Crònica de la K42 Rapa Nui marató (Illa de Pasqua)
Crònica de la K42 Rapa Nui marató (Illa de Pasqua)
Quan el Joan em va proposar anar a la Illa de Pasqua perquè volia fer la K42 ,em va semblar molt bona idea i em vaig posar de seguida a mirar vols, hotels i demès, però li vaig dir jo no faré res ,només t’acompanyaré i prou doncs aquest any ja he fet la Transgrancanària i els meus genolls amb els Sants Jeronis ja en tenen prou.
Quan ja haviem endagat tot el viatge m’ho vaig repensar i vaig pensar qué “que carai” si anava tan lluny, perquè no córrer també . Vaig fer un pacte amb els meus genolls i m’hi vaig llençar entrenant una mica mes a pesar del dolor.
Després d’un viatge d’unes 20 hores entre els 3 vols, hi vam arribar i val a dir que el viatge s’ho va valdre doncs la illa és una meravella.
Quan vam anar a recollir els dorsals ens assabentem que la marató no te cap senyalització i que només hi hauran 7 punts de control per on has de passar i els controls t’aniran indican la ruta a seguir. Ah també ens van donar un mapa, per cert molt cutre. Jo li vaig dir a l’organitzador que els que no erem de la illa ens seria fàcil perdre’ns, em va dir “hasta hoy no se ha perdido nadie” i jo li vaig dir, doncs segurament seré la primera.
Sortim a les 9 del matí conjuntament amb els de la mitja. Els primers quilòmetres m’enganxo amb unes noies de la illa que coneixien molt be el terreny i arribo al Ranu Karu, primer volcà amb elles, però de seguida se m’escapen doncs ve un tros pla i elles van mes ràpid que jo i no les puc seguir. Arribo al control 2 i a partir d’aqui ho tinc mes magre doncs les explicacions que em donen no van ser suficients per arribar a uns dipòsits de combustible que suposadament es veien des de dalt . Al anar sola no vaig saber per on baixar i tampoc es veien els dipòsits i vaig continuar per la pista. El Joan com anava amb uns del país van baixar pel dret saltant enmig dels matolls, filferros de tanques i va arribar als dipòsits de combustible sense problemes. Un tros avall per la pista vaig trobar uns que tallaven arbres i els vaig preguntar pels dipòsits i si havien vist passar gent corrent i em van contestar que si que anava be.
La realitat és que anava completament al reves i finalment vaig sortir a una carretera asfaltada, preguntant-me si havia d’anar amunt o avall, finalment em vaig decidir per anar avall. Vaig parar un autobus que pujava preguntant pels dipòsits i em van dir que seguis avall i trenques per la primera pista a mà dreta, però va aparéixer un cotxe de la organització que m’estaven buscant i em va dir que m’havia desviat uns 90º del recorregut i que ho tenia pelut per arribar al control dels dipòsits. Finalment hi vaig arribar i a partir del control 5 l’itinerari es torna a complicar amb diferents pistes que surten dreta/esquerra i em fan dubtar de la ruta. Em decideixo per una i l’encerto i finalment arribo al cim del Terevaka que es el volcà mes alt de la illa. Al Joan l’indica malament el control del volcà i ha de fer enrere i decideix baixar pel dret saltant tanques, filferros de les diferents granges fins a trobar el control 7.
El control que hi ha al cim del Terevaka em diu que te ordres de acompanyar-me fins al següent control ja que soc la última participant de la marató. Em comenta que baixarem per la ruta clàssica que es una mica mes llarga però es molt mes bona. Doncs baixo amb aquest noi i quan ja haviem fet uns quans quilòmetres m’en adono que estem baixant per mateix lloc que he pujat al cim i se que això no ens portarà al següent control . Quan li dic es queda parat i em diu que no pot ser i que trucarà a la base per confirmar. Finalment li diuen que efectivament anem molt malament i hem de fer enrere uns quans quilòmetres (de pujada, es clar) fins retrobar el camí que baixa al control 7. El camí es força mes llarg de lo que hauria de ser però a mig camí trobem un 4×4 que precisament era el control 7 que ja marxava . El noi que m’acompanyava es queda on havia deixat el seu cotxe i m’indica per on haig d’anar per arribar a meta. Trobo un noi argentí que també s’havia perdut i els dos baixem cap a Hanga Roa. A uns 3 qms de meta trobo al Joan que em venia a buscar i finalment arribo a meta desprès de tot un seguit de complicacions i pèrdues.El meu GPS marca 48 quilòmetres.
Arribo contenta per haver-la acabat a pesar de tot, però la veritat es que mentre la feia no la vaig poder disfrutar com calia, degut a que mai vaig saber si havia agafat el camí encertat i quasi sempre vaig anar dubtant de si anava be o no. He de dir que la organització va ser molt precària doncs durant la carrera només ens van donar aigua en 2 controls i res de menjar. A l’arribada tampoc o sigui que també va ser una marató de supervivència ademés d’orientació.
Ha sigut la meva 42ª marató.
Writed by Joan Llopart - Isabel Puig
Deixa un comentari